La STS 44/2026, de 28 de gener, dictada per la Sala Segona del Tribunal Suprem, constitueix una resolució de gran rellevància en matèria de valoració probatòria del testimoni de víctimes menors d’edat en delictes contra la llibertat sexual.
1. La declaració de la víctima menor com a prova de càrrec suficient
El Tribunal Suprem reitera que la declaració de la víctima pot constituir prova de càrrec suficient per desvirtuar la presumpció d’innocència, fins i tot en absència de lesions físiques o proves directes de corroboració, sempre que existeixi una motivació judicial rigorosa.
2. Exigències d’una motivació reforçada
La credibilitat s’ha de construir jurídicament mitjançant una motivació explícita, racional i individualitzada que analitzi la coherència del relat, la persistència en la incriminació, l’absència de mòbils espuris i la integració del testimoni en el conjunt probatori.
3. Retard en la revelació i absència de lesions
El retard en la revelació i l’absència de lesions físiques no invaliden per si mateixos el testimoni, essent dinàmiques habituals en contextos de violència sexual infantil.
4. Memòria fragmentada
No s’exigeix un relat perfecte ni cronològicament exacte. La memòria traumàtica, especialment en menors, pot ser fragmentada sense perdre credibilitat.
5. Paper de les pericials
Les pericials psicològiques auxilien el tribunal, però no el substitueixen. La convicció final correspon al jutge.
Conclusió
La veritable garantia del sistema rau en la qualitat de la motivació judicial.